El desempleo: la crisis de la confianza

Actualmente, el desempleo está en boca de todos: comercios, prensa, ocio…, pero un aspecto que pasa desapercibido es que no sólo es una crisis económica, sino una crisis de valores y de confianza. Todos esperamos conseguir el mejor empleo posible que se adapte a nuestras expectativas, no obstante, debe verse el trabajo como un servicio y un bien social en aras del desarrollo de la economía personal y estatal.

Todos los días son muchas las personas que esperan impacientes y llenos de incertidumbre, algunos casos dramáticos, la “oportunidad” que les pueda brindar el Instituto Nacional de Empleo (INEM).  Por ello, no fue una excepción la oficina de empleo situada en la plaza Lesseps de Barcelona, donde un tropel de gente entraba y salía constantemente en busca de soluciones, que para muchos se hacen de rogar o sencillamente no llegan a buen puerto.

Según expertos en economía como Pedro García del Barrio, profesor de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC), de Barcelona, es necesario romper con viejos esquemas y concebir el trabajo como una actividad dinámica, generada por las propias personas, que cada día la enriquecen con su capacidad creativa, su espíritu emprendedor e iniciativa: valores que parecen haber caído en el olvido.

“Fin de los años dorados del mainstream musical”

Alfredo Poo Caamaño nació en Victoria, al sur de Chile, en 1970. Su inclinación más fuerte siempre fue la literatura y la pintura, pero producto de su indisciplina y flojera terminó en lo que le pareció más atractivo y sintético: la poesía y la música popular. Aunque, se dedica a la contabilidad.

En la poesía tiene trabajos inéditos, algunos presentados a fieles seguidores a través de su propio blog: EL ANIMAL BAJO LAS PIEDRAS(1999) y EL VELO DE LOS PALOS (2002).

En la música ha participado siempre como compositor, guitarrista y coproductor de bandas como El Círculo (1990 a 1998) y, actualmente, trabaja en una banda rock y post punk llamada Baltimore Sun desde 2006.

Además, ha colaborado y  trabajado con músicos como el compositor y teclista Víctor Olivares (KHUN), el bajista y guitarrista Matías Hidalgo Ruedy (Tránsito, Sindie, 608-Z, Vacío). También fue cofundador de la productora y sala de ensayos KOALA producciones, de la cual se retiró al año y medio de ser fundada. En ella, alguna vez ensayaron Santos Dumont, Canal Magdalena, Los Bunkers, Familia Miranda, Niño Símbolo, quienes son parte importante de la escena local, incluso algunos a nivel latinoamericano.

¿Qué es la música pop?

Todo y nada a la vez. Se supone que etimológicamente pop es una abreviación de popular, que se utilizaba para separar  la música docta de la música de las masas, de poca cultura. Pop es popular, agradable, melódico, que debe tener una estrofa, estribillo, estrofa y estribillo, pero todo ello son paradigmas.

¿A qué sector de la población o tipología de público se asocia este movimiento?

A cualquiera, pero existe un arquetipo muy occidental del concepto, porque ahí nació.  La gente que no tiene problemas de pobreza extrema y sus necesidades básicas están cubiertas es un sospechoso participante de este movimiento.

 ¿De qué salud goza, actualmente, esta corriente musical?

En general la salud es favorable, aunque el pop y rock anglosajón está muy desgastado y pasa por delante de él la música instrumental.

Además, hoy en día, cualquiera puede hacer música en su casa con un ordenador o con un amigo que tenga un Home Studio. La cosa se ha disparado: todos se quejan de que el circuito es reducido, que falta apoyo del gobierno para fomentar espacios donde tocar, que somos un país muy pequeño apartado de las ciudades grandes y  que la gente aprecia más lo de afuera que lo propio. Grupos indies españoles se quejan de lo mismo.

¿Cómo se vive el pop en tu país, Chile?

Todos los grupos miran a México que es un mercado muy importante, donde el éxito que tuvo La Ley hizo, por ejemplo, bandas como Los Bunkers.  El líder de Los Tres, Álvaro Henríquez,  también es otro de los grupos muy respetado en el ambiente mexicano y famoso en Chile,  incluso estuvo casado con Julieta Venegas, cantante conocida ,ahora, en España.

Hay mucha interacción con músicos argentinos y mexicanos. Actualmente se hace un esfuerzo por intentar meter sus grupos a través de los sellos de España, los llamados sellos indies.

¿Qué  factor conduce a un contable a formar un grupo musical? 

Ninguna, mera coincidencia. Ya estaba en un colegio politécnico cuando decidí hacer música, odio la contabilidad pero de eso vivo. Me ayudó a comprar instrumentos, alquilar salas, grabar en estudios, traslados de equipos, simplemente a hacer aquello que realmente me gusta. Cuando era un chaval me importaban los estilos. Ahora no, hay tanta música y tan poco tiempo para escuchar que no queda tiempo para detenerse en distinciones.

 

 Baltimore Sun es un periódico que dio a conocer al mundo el escándalo del Irán-contra más conocido como Irangate, tal como presentáis en el blog. Pero, ¿qué pretende vuestro Baltimore Sun?

 

 Baltimore Sun  nos cautivó, principalmente, por su fonética. Este nombre lo descubrí leyendo El libro negro de América. Me sorprendió que un diario relativamente pequeño desencadenara en noticias de ribetes mundiales. Verdaderos quijotes luchando por desvelar una verdad que nadie sabía o no quería saber. Me gustó esa analogía y la asocié a la banda, sin mayor pretensión que tocar mis temas, mi propia verdad contra toda la rutina que te embala a ir a contracorriente (mantener una cartera en tu trabajo, la competitividad…) Baltimore Sun es mi espacio para soñar en clave de alto voltaje eléctrico.

 

¿En qué situación se encuentra el mercado musical dentro del marco pop-rock?

 

Depende  de cómo veas la botella, medio vacía o medio llena.  Pero con la actual crisis económica, más la fiebre de la revolución tecnológica como el factor MP3… los años dorados del maistream musical tal y como lo conocíamos se terminó o está en la UCI con pocas probabilidades de sobrevivir.

 

¿Se puede hablar de la música pop como un estilo musical fragmentado?

 

Todo está demasiado fragmentado y están ocurriendo muchas cosas a la vez, porque hay mucha gente en estos momentos que mediante el ordenador o un Home Studio crea música y la sube a la red al instante. Componer canciones  está al alcance de todos.

 

 ¿Es un género independiente o bien va de la mano del rock?

 

 No, de la mano del rock no viene. El paradigma antiguo de música-estilo murió en los 90. Ahora puede ser tecno, pop, Folk, rock, jazz, etc en función de las etiquetas que las revistas ponen a cada trabajo o músico. Da lo mismo, haces la música que te apetece, la subes a la red y alguien en algún lugar del mundo va escuchar el tema completo a través de facebook, msn, gaim, entre otras conexiones digitales. De modo que puedes tener un sin fin de personajes y cuentos siendo sólo una persona.

 

Pequeñas andaduras…y visión de futuro.

 

En Chile es impresionante la cantidad de pueblos pequeños que están organizando sus propios festivales, donde grupos recién en formación presentan sus trabajos. Hay muchas productoras que se están moviendo a pequeña escala, de ahí que han venido varios autores o grupos para determinados conciertos (José González, BRMC, Damien Rice, Clan of Ximox, Shellac, etc). Eso es lo que alienta a sus músicos seguidores a alquilar locales y tocar, sin importar el espacio mediático de por medio.

Argentina, Brasil y México son puntos de referencia, sobre todo en el ámbito comercial. Brasil es un circuito más cerrado (por el idioma) excepto con la música trova, donde hay una cofradía y se organizan recitales entre todos. Con Buenos Aires es igual, pero a nivel indie.

No sé como están las cosas ahora pero hace un par de años los mejores exponentes del pop y rock para mí eran Babasónicos (Argentina) y Café Tacuba (México). Éstos últimos son muy famosos por sus shows y porque tienen facilidad para conectar con el público.

 

 

Fotogaleria Turquia

Blogosfera: metamorfosi periodística

Des de mitjan dels anys 90, els blogs no paren de créixer, fins a esdevenir un realitat, que ha sobrepassat l’àmbit personal per endinsar-se en les esferes del periodisme i de la comunicació corporativa. Un nou estil informatiu, que té com a principal objectiu la consolidació d’una comunitat tan activa com heterogènia. Es podria assimilar l’impacte de la  blogosfera amb el naixement de la impremta.

Els blogs són  espais personals en el quals l’autor reflecteix allò que vol, que no han de ser necessàriament  notícies,  opinions,  cròniques,  reportatges o entrevistes.

Es presenta com una referència. No és un mitjà informatiu, sinó un mitjà de comunicació. Un recurs  per comunicar i comunicar-se. La informació deixa d’estar al servei d’unes empreses o partits, per estar al servei del ciutadà. El paper del blog per al ciutadà  és poder gaudir d’un espai de conversació pràcticament infinit. Però, cap blogger pretén “competir” amb els mitjans de comunicació, encara que aquesta, a vegades,  ha estat la imatge que s’ha volgut vendre al públic. Els blogs són independents i realitzen una tasca anàloga als mitjans periodístics corporatius.

 

 No obstant, el públic és prou intel·ligent i crític com per posar en pràctica, per si mateix, aquesta nova tecnologia i comprovar si és beneficiós o no. No cal que estigui a l’expectativa de les opinions alienes, mogudes per interessos personals. Opinions que no tenen raó de ser, perquè el blog suposa un complement de la informació divulgativa. I al cap i a la fi, tant el periodista de premsa escrita com el periodista dels mitjans digitals formen part d’un bloc únic i indivisible. Periodistes, ambdós, que se’n senten amb la mateixa intensitat per una feina ben feta que per una crítica agosarada.

 

Els avantatges d’un blog dins dels món de la comunicació són múltiples. Permet crear una comunitat de lectors, i alhora, molts d’aquests lectors seran editors d’un altre blog i probablement continuïn les històries que llegeixen en el seu propi espai cibernètic. Un blog és també una pàgina, on el seu creador o creadors recullen el més interessant, publicat a la xarxa, relacionat amb la temàtica que tracti; és a dir, que es converteix en una mena de filtre pels seus lectors. Per tant, no resulta eixelebrada la idea que molts d’aquests creadors siguin  periodistes, ja que a priori tenen tots els elements necessaris per exercir la seva feina a Internet: transmetre i comunicar.

 

 Encara més, ho fan afegint un nou ingredient: la capacitat i possibilitat d’interacció. No tan sols facilita la informació sinó que la vincula a altres documents relacionats. Alhora, a banda de ser un vehicle de comunicació per al periodista, és també una font d’informació i un punt de partida en la redacció de la pròpia notícia.

 

A més a més, els blogs estan orientats cap a fora, mai cap endins. Es troben ben situats en els resultats dels buscadors i enllacen i ,al mateix temps, són enllaçats. Això fa possible establir relacions de confiança entre els usuaris. Fomenten, així, la utilitat, la credibilitat i la popularitat. Constitueix un clar factor de mobilització social que concedeix la gran conversa de múltiples comunitats de la qual el seu denominador és el coneixement comú.

 

No es pot perdre de vista que la informació es quelcom més que la distribució i comercialització d’un producte. La informació és possible gràcies a la col·laboració de tots i en cap moment s’han de subestimar els coneixements de la persona que ens escolta o llegeix, perquè en definitiva, tots som lectors i tots som escriptors.

 

Al ritme de la música pop

La música pop és un dels gèneres musicals ,majoritàriament, estès entre el jovent d’arreu  del món. Per remuntar-nos als orígens de la música pop ens hem de retrotreure al mateix inici de la música rock en l’any 1955. Aquesta escassa corrent de rock and roll inicial va durar aproximadament fins l’any 1958, quan les màximes estrelles d’aquest gènere com Elvis Presley, Buddy Holly o Jerry Lee Lewis estaven distanciats per diversos motius de la música.             

 

                                                       Elvis- Can’t help falling in love

                                                                                                                

La música de l’immortal rock va ser d’alguna manera  el germen fundacional del que posteriorment seria la mateixa música pop. L’aparició l’any 1962 del grup britànic Els Beatles marca una evolució per al rock pop. Els Beatles generen el naixement de grups inspirats en ells que desenvolupen cert moviment pop, tant a Gran Bretanya com als Estats Units.

 

Històricament, l’expressió “música pop” no era entesa com un gènere musical amb unes característiques musicals concretes. Era considerada l’apòcope de “música popular”, contrària a la música de culte . Amb el pas del temps, el pop va guanyant la seva accepció com a gènere musical independent, i ha pogut lliurar-se dels fantasmes del passat: el sentit pejoratiu i negatiu que l’acompanyava de bracet. 

 

La proliferació del pop i dels seus múltiples subgèneres fa impossible el fet que aquestes classificacions representin divisions pures (mainstream – pop comercial- , pop independent, pop electrònic, pop llatí, etc).

 

  Madonna- 4 Minutes

 

Actualment, malgrat l’àmplia varietat de formes que presenta el pop, al nostre país hi ha un percentatge elevat de programes musicals que focalitzen la seva atenció en les noves tendències, modes i exclusives; per tant ofereixen al lector o oïent un enfocament comercial, i juntament consumista de la música pop. Un aspecte indiscutible és que el seu tarannà senzill, melòdic i encomanadís va marcar la dècada dels seixanta, i va aconseguir desencadenar l’eufòria continguda del gran públic, una eufòria encara en actiu.

 

Alguns dels mitjans que ens apropen a aquesta tendència musical són Los 40 Principales, tant en suport radiofònic, escrit com digital; i Enderrock o Rolling Stone, unes de les revistes més prestigioses del panorama musical actual.

  

El primer se centra ,bàsicament, en treballs musicals d’àmbit nacional espanyol i internacional. La seva presentació és dinàmica, colorista, informal, simplista i està destinat a un públic juvenil. Podria dir-se que es tracta d’una revista d’entreteniment, però informativa alhora, ja que estructura la informació en: actualitat, música, vídeos i univers 40. També anima a la gent a escoltar música en directe mentre navega per Internet i permet que el desplaçament del consumidor per la web sigui més interactiu.

 

En canvi, el segon bloc, es caracteritza  per tractar els continguts del món de la música des del punt de vista del periodisme professional, sense convertir el seu producte en un element merament divulgatiu. Constitueix  un material de consulta i de lectura més profunda per als amants de la música. A més a més, està orientat a un públic més especialitzat i de major edat. La seva atenció es basa en el reconeixement, difusió i estimulació dels treballs engendrats dins d’un àmbit nacional català, en el cas d’ Enderrock i nacional espanyol a Rolling Stone ,i internacional al mateix temps en ambdós mitjans; mitjançant la presentació de extenses entrevistes, reportatges, crítiques, articles d’opinió , recomanacions musicals i agenda d’espectacles.

 

En els mitjans digitals tot són avantatges perquè ,ara, Enderrock també ofereix els usuaris la possibilitat de donar un cop d’ull als blogs dels seus grups i artistes preferits i si ho desitgen intercanviar impressions i material amb altres fans a la xarxa. És a dir, els mitjans digitals ja inclouen un seguit de documents, articles, blogs, vídeos, etc, que demostren, i a la vegada reforcen la seva credibilitat i veracitat.

 

Les tres fonts proposades van néixer del paper, no obstant, han decidit, paral.lelament a les publicacions, pujar al tren digital amb la intenció de tocar la porta del màxim nombre de persones, independentment de la seva edat. Lògicament,han hagut de fer noves adaptacions ja que treballen en un altre registre, però el lector ha comprovat amb els seus propis ulls que tan sols ha canviat la forma, perquè es continuen sentint identificats amb el contingut, igual que el primer dia.

 

 The Beatles- Help!

 

Per a més informació visiteu el meu Delicious.

Barcelona segueix d’a prop les empremtes del passat

Avui, cent anys després, i fins el proper dia 1 de març, els vells magatzems de mercaderies del port de Barcelona ens transporten, a través de la màquina del temps, a les guerres més cruentes de la història de la nostra societat. Guerres amb nom propi: la Gran Guerra i la Guerra Civil, que es poden reviure, tot seguint el recorregut dels principals esdeveniments dels períodes. Juntament amb l’observació de retrats en blanc i negre que ara pengen a les parets dels Museu d’Història de Catalunya com mers records, però que cert dia foren el present del passat actual.

 

L’exposició posa fil a l’agulla amb el viatge per La Gran Guerra en imatges, una mostra constituïda mitjançant una selecció de 106 fotografies procedents d’una col·lecció de gairebé 4.000 positius que conserva l’Archivo General de Palacio, formada amb el concurs de l’Oficina Pro-Cautivos, organisme d’ajuda humanitària creada pel rei Alfons XIII en col·laboració amb la Creu Roja Internacional. Amb algunes excepcions, la majoria de les imatges pertanyen a l’agència alemanya Bild-und-Film-Amt (BUFA), paradigma de la potenciació dels mitjans de registre documental sota control governamental i al servei de la propaganda partidista i de la guerra psicològica.

 

Ara fa noranta anys, finalitzava la primera Guerra Mundial, tanmateix, encara avui, les seves conseqüències polítiques, socials i econòmiques condicionen el decurs de la geopolítica mundial.

 

Aquest itinerari històric s’estructura en cinc seccions: la mirada del captiu, protagonistes, viure, lluitar i morir al front; un món trasbalsat i una guerra entre dos segles. Però l’objectiu de totes elles és commemorar els fets i contribuir, en la mesura del possible, a la memòria col·lectiva d’un conflicte que comptà d’una banda, amb la neutralitat de l’Estat espanyol, i de l’altra, amb la participació de voluntaris de molts territoris peninsulars, força d’ells catalans.

 

Un fet destacable en aquesta demostració, des del punt de vista dels mitjans de la comunicació, és que tant la fotografia com la càmera cinematogràfica es feren servir perquè cada bàndol expliqués la guerra sui generis. De manera que predominava la consciència que la veracitat del cinema es podia utilitzar per representar els aspectes de la vida quotidiana a la seva manera. A més a més, d’una finalitat, tenyida de caràcter propagandístic.

 

La Guerra Civil a Catalunya; testimonis i vivències

 

Sovint es diu que “mai les segones parts són millors”, però en tota regla sempre hi ha excepcions. Així que el segon bloc de l’exposició tampoc va deixar indiferent els visitants.

 

  Guerra Civil a Catalunya pretén emfatitzar les visions personals a través de la utilització de diverses eines com ara l’expressió vivencial, entrevistes consultables en pantalles tàctils; documents textuals: dietaris, imatges fotogràfiques i cartells o bé manifestacions plàstiques: dibuix, pintura i gravat.

 

En aquest cas, la mostra també es divideix en cinc àmbits, però alhora hi afegeix una cloenda. El primer, il·lustra la proclamació de l’Estat Català el 14 d’abril de 1931, la seva curta vigència i la reconversió posterior en Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya. També repassa l’elaboració i aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932.

 

Tot seguit, es dóna pas a l’aixecament militar del 19 de juliol de 1936, on es testifiquen les immediates repercussions de l’esclat de la guerra, amb la mobilització de les primeres columnes de milicians cap al front d’Aragó.

 

A mesura que s’avança en aquest segon viatge, es reflecteixen les relacions entre els governs de la Generalitat i els de la República espanyola. L’espai titulat Vida quotidiana mostra un país immers en la guerra i la revolució i posa, especialment, de relleu els problemes per garantir els mínims per a la subsistència i manifesta, així mateix, les dures conseqüències dels bombardejos.

 

L’àmbit estrictament d’enfrontament bèl·lic el protagonitzen en gran mesura els testimoni dels soldats, que intenten relatar les condicions físiques i morals.

Per últim, el punt i final d’aquest trajecte el posa l’any 1939: any de derrota i exili per a uns, i de victòria i retorn per a d’altres.

 

A nivell pràctic, en canvi, la magnitud de la guerra no entén de vençuts i vencedors, ja que viure-la en primera persona afecta emocionalment per igual. De no ser així, la gent del carrer no parlaria constantment de memòria històrica, i molt menys perduraria amb tanta intensitat en el record. Cal tenir en compte que molts dels personatges, avui, congelats en imatges, són fills, germans, pares, avis i inclús besavis de molts curiosos que s’apropen per entendre un passat que encara segueix estant molt present, malgrat el pas del temps. 

 

Articles relacionats: Museu Thyssen

                             Crònica Guerra Civil

 

 

“Escalant posicions”

Més enllà de les vies tradicionals de la informació, la Paula Aguilera parla d’ Internet com el vehicle responsable de la creació dels mitjans digitals.  Un innovador canal comunicatiu de caràcter emergent, que malgrat que sembla haver arrencat amb molta força, des dels ulls d’Aguilera encara es troba escalant posicions. De totes formes, el temps ha garantit cert èxit a aquest nouvingut fins a esdevenir un mitjà revolucionari dins del món de la comunicació.

La selecció sobre els mitjans digitals, que fa la Paula en el seu article, és interessant, perquè mostra que aquest nou recurs de transmissió d’informació és politemàtic: no només tracta merament assumptes periodístics, sinó que també hi ha lloc per altres àmbits com ,per exemple, l’oci; en aquesta ocasió la música.  La seva recerca se centra entre Libertad Digital i Deezer.

 Per una banda, un tret destacable en el seu escrit és que l’estructura narrativa és clara, directa i està ben enllaçada amb el suport dels links. Tanmateix, podria ser més rica si utilitzés més varietat de connectors, evitant així la repetició. Per una altra, des d’una perspectiva lingüística intentar buscar sinònims, encara que resulta difícil quan es parla de temes tècnics com són les ciències de la comunicació. Per últim, vigilar amb els petits descuits d’accentuació i concordança de pronoms.

Finalment, tans sols remarcar una idea que ella mateixa ha comentat i és que “els mitjans digitals són tan vàlids com els tradicionals, perquè els executen professionals del periodisme”. Un concepte novedós que costarà d’assimilar, malgrat que cada cop són més els usuaris que se sumen a la febre ciberperiodística, i a més a més hi confien.

Revolució Digital

Malgrat que són moltes les persones que viuen en societats industrialitzades, innundades de tecnologia punta; ben poques saben de l’existència dels mitjans digitals, agents responsables de la configuració, desenvolupament i èxit de la industrialització en la xarxa. Aquest esdeveniment revolucionari trenca amb els esquemes tradicionalistes i aposta per un nou concepte de periodisme o si més no de comunicació. De manera que permeten establir una connexió i, alhora,  una interacció entre els diferents usuaris de la xarxa, i a més, els garanteixen la difusió i  la possibilitat de compartir les seves inquietuds i interessos, i qualsevol tipus de material o documents, posant al seu abast un ampli ventall d’eines senzilles de posar en pràctica.

Alguns dels exemples recollits després d’una recerca personal són: Dialnet, Paper Papers i Diblogacions. El primer mitjà és un portal de difusió de la producció científica hispànica, que conté articles de revistes i monografies col.lectives, permetent l’accés als textos complets d’un número important dels mateixos. Cal destacar que s’ha construït en el marc de la cooperació bibliotecària, a partir del projecte iniciat al 2001 a la Universitat de La Rioja.

Paper Papers es caracteritza per ser un blog que amplia les seves fronteres i no tan sols parla de tota mena de notícies que es produceixen en l’actualitat, sinó que a la vegada, fa un recorregut pels diferents diaris del món i en critica allò que li crida l’atenció o bé comenta aspectes curiosos com expressions en el registre oral. Les funcions en aquest blog són múltiples, però se’l coneix per un únic lema o missatge: el periodismo no es de papel, es de sangre y fuego.

Finalment, la darrera troballa digital ha estat Diblogacions, un emplaçament ciberespacial que tracta sobre Barcelona, el periodisme i divagacions vàries.

Resulta evident com els tres mitjans exposats s’allunyen de l’antic i convencional suport de paper i s’endinsen en el món de les noves tecnologies per tal d’intentar dibuixar un camí informatiu dins d’una nova dimensió plena d’ofertes i avantatges.